En els últims tres mesos el Tribunal Suprem s’ha pronunciat en diferents qüestions sobre les quals els tribunals inferiors dictaven sentencies contradictòries:

A) Nul·litat dels acords deixant sense efecte les clàusules sòl: Entre els anys 2010 i 2015 existia una incertesa jurídica de com acabaria el tema de les clàusules sòl. Durant tot aquest temps va ser una pràctica habitual d’alguns bancs la de convèncer els seus clients perquè acceptessin una rebaixa de la seva clàusula sòl, i per tant també de la seva quota (entre 150 € i 250 € mensuals en moltes ocasions), a canvi de renunciar a reclamar en el futur els endarreriments. Amb les sentències posteriors del Tribunal Suprem i del Tribunal de Justícia de la Unió Europea aquells afectats que havien acceptat els acords es van adonar del greu error, i van reclamar judicialment la nul·litat de la clàusula sòl, i els endarreriments. Durant els últims anys els tribunals han donat diferents solucions a aquestes situacions, algunes a favor dels client i altres en contra. La qüestió finalment es va plantejar davant el Tribunal Suprem el qual ha decidit per sentència de 2017.10.16, que aquests acords són radicalment nuls i que per tant no impedeixen que els clients puguin reclamar com si mai s’haguessin signats cap renuncia. Amb això ha obert la porta a totes aquesta noves reclamacions.

B) Despeses dels procediments judicials de les clàusules sòl: L’altra notícia agradable que ha donat el Tribunal Suprem en els últims mesos als afectats de les clàusules sòl, ha estat la sentència que decideix que en els judicis sobre nul·litat de clàusula sòl, el banc sempre ha fer-se càrrec del pagament de les costes judicials. Amb això l’alt tribunal s’ha apartat d’una pràctica habitual dels tribunals per la qual, quan es discuteix sobre una qüestió que és dubtosa la seva legalitat, cada part paga les seves despeses judicials. En aquesta resolució de 4/7/2017 el Tribunal Suprem ha considerat en aquests supòsits que el consumidor ha de quedar com si la clàusula nul·la no hagués existit mai, i això inclou que el banc hagi de pagar-li totes les despeses judicials generades, encara que hagués dubtes sobre els raonaments jurídics del litigi.

C) Nul·litat de la clàusula del IRPH: La de freda el Tribunal Suprem ha sigut amb la seva sentència sobre la nul·litat del IRPH. Aquest tema ja l’havíem tractat en els nostres articles de 8/12/2015 i de 26/4/2016. Finalment el Tribunal Suprem s’ha pronunciat el 22 de novembre en sentit favorable per a la banca, així ho ha anunciat a través d’una nota de premsa el mateix Tribunal Suprem, tot i que encara ha de publicar-se el contingut de la sentència. Un cop sigui publicada, es podrà analitzar el seu contingut, així com la possibilitat que els milers d’afectats vagin davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Aclarirem que aquesta sentència no legitima actuacions en què el banc està aplicant un tipus fix per la desaparició de l’IRPH de caixes (veure el nostre article de 08/01/2017), es tracta d’una diferent problemàtica, i en la qual encara no hi ha molts pronunciaments judicials, però els existents sempre han estat a favor del client.

D) Despeses de formalització de l’hipoteca (notaria, registre propietat, etc…): Una altra qüestió que està generant també molta controvèrsia és la de les despeses de formalització de l’hipoteca, així ho anunciàvem ja en la nostra publicació de 29/3/2017. Algunes Audiència Provincials estan considerant que el banc ha de tornar les despeses de taxació, notari, registrador de la Propietat i l’Impost d’Actes Jurídics Documentats. Altres, menys generoses, únicament reconeixen el dret a recuperar despeses de notaria i registre de la Propietat, i altres que fins i tot rebaixen la quantitat a recuperar a la meitat aquest honoraris de notaria i registres, únics que reconeixen. Davant tal desgavell, el Tribunal Suprem ha admès pel tràmit d’urgència un recurs amb el qual té la intenció d’unificar doctrina en aquesta matèria en breu (uns mesos). (novembre de 2017)